22 / 04 / 2011

Per a vacances havíem de llegir un monogràfic sobre llengües, ètnies i cultures a l’ensenyament.

El text parla sobre les reflexions i les teories sobre els factors que incideixen en l’aprenentatge de llengües. Sobre aquesta temàtica, incideixen en el model d’acumulació de Schumann que consisteix en què l’èxit de l’adquisició d’una segona llengua està vinculat amb:

- La distància psicològica (factors afectius) que s’escurça si es té el desig d’acostar-se a l’altre, de     comunicar-se, d’entendre’l.

- La distància social (factors relacionats amb el grup): a més distància social, més dificultats per a l’aprenentatge de la llengua del medi on viuen.

Una escola igualitària ha de contribuir a acostar totes dues distàncies entre l’alumne que pertany a una minoria i el seu entorn. L’escola ha de fer front al racisme ja que forma part del medi que sotmet el diferent a una certa humiliació, al mateix temps que li ofereix un refugi i unes eines d’autodefensa cultural.

Perquè els nouvinguts s’integrin de forma adient a la Comunitat d’acollida un bon desenvolupament de la llengua d’origen és condició i garantia per a un adequat aprenentatge de les altres llengües. Per això, es tasca de l’escola impulsar el seu ús i estudi i buscar mecanismes que la prestigien.

Dins d’aquest monogràfic hi ha una sèrie d’articles:

Oriol Guasch

Ens diu que el plurilingüisme creixent de les societats occidentals ha arribat a escola, per tant, en un marc tan complex, s’ha de replantejar la concepció d’ensenyament i la planificació de com s’ha de dur a terme (necessitat de replantejar l’ensenyament de les llengües).

La complexitat lingüística de la nostra societat i, per tant, de les nostres escoles obliga a fer una revisió en la planificació per al tractament de les llengües a les escoles on es fa una separació entre l’aprenentatge de la L1 , de la L2 i de la llengua estrangera.

S’ha de concebre una única didàctica de la llengua o del llenguatge verbal, que es formalitzi en metodologies concretes en funció de llengües específiques i de contextos d’ensenyament i aprenentatge diferenciats, és a dir, opcions metodològiques adequades a les diferents situacions d’ensenyament i aprenentatge.

Els objectius d’ensenyament i aprenentatge de les llengües s’haurien de diversificar, al igual que el tipus d’exposició a la llengua. És a dir, es requereix un currículum obert que permeti la diversificació de continguts i d’objectius d’aprenentatge.

La triple funcionalitat del llenguatge verbal com a instrument de comunicació, de representació i de socialització afecta la globalitat de l’activitat que es du a terme a l’escola i, per això, el seu tractament no es pot limitar a les àrees lingüístiques. Aquesta perspectiva de globalitat del tractament de les llengües a l’escola en tots els seus aspectes implica tot el claustre.

Per últim, les institucions educatives han de fer un esforç molt gran de suport als alumnes, ja que aquests són els protagonistes de la construcció del seu coneixement lingüístic.

Pel que fa als DCB ( dissenys curriculars base) de Catalunya, València i les Balears s’acosten al plurilingüisme de la realitat escolar però s’apliquen amb grans diferències de fons. Cap de les tres DCB no menciona el fenomen de la presència a les escoles d’alumnes immigrants amb llengües diferents de les ambientals i pertanyents a mons culturals molt diversos.

Ignasi Vila

Dóna orientacions sobre la manera de fer possible l'aprenentatge de les llengües de l'escola per part dels nens/es immigrants i remarca amb un èmfasi especial el tractament de la pròpia llengua

Una participació activa en la vida social comporta una autoimatge positiva i una bona autoestima. Aquests dos conceptes positius, difícilment poden existir un una persona estrangera si es sent rebutjada i que no té res per aportar a la comunitat on viu. Per això, no es pot separar l’aprenentatge de la llengua amb la convivència. Tant important per a la seva integració és que aprenguin la llengua com l’existència d’actituds envers les persones estrangeres que les facin percebre’s positivament (actituds de les persones autòctones).

La distinció més important entre la immersió i la submersió lingüística es refereix a com un programa i l’altre tracten la llengua pròpia de l’alumnat: la submersió no té cap mena de consideració i en la immersió es converteix en un eix del programa de forma que es promouen actituds positives cap a la llengua pròpia i cap a la segona llengua.

Com ja havíem comentat el desenvolupament de la llengua pròpia dels nouvinguts és molt important, per això s’han d’usar estratègies que reconeguin i incorporin a la pràctica educativa allò que aquests nens/es porten a l’escola, la seva llengua. Una altra pràctica a fer per part del professorat és possibilitar tasques comunes interessants i motivadores que permetin el treball cooperatiu on els nens estrangers i autòctons facin activitats junts ja que quan fan això, s’impliquen en processos de comunicació i negociació que ajuden a progressar lingüísticament a tots els escolars.

Per últim, diu que és necessari desenvolupar materials lingüístics específics per a l’aprenentatge de la llengua de l’escola que tinguin en compte la llengua familiar de l’alumnat. En aquest cas, servirien d’exemples molt dels materials que ens va mostrar na Iolanda Bonet a classe, com ara els diccionaris que incloïen el castellà, el català i la llengua dels immigrats.

Lluïsa Rancé

Aquest article presenta algunes orientacions a fi de facilitar al professorat una didàctica que afavoreixi l’enseyament-aprenentatge del català en relació a l’alumnat d’incorporació tardana (IT).

Per als alumnes IT de vuit anys per amunt, l’aprenentatge del català ja es pot considerar com l’aprenentatge d’una segona llengua. D’acord amb això, entenem com a alumnes IT els nouvinguts que s’incorporen al sistema educatiu de Catalunya a partir dels vuit anys i desconeixen la llengua de relació i d’aprenentatge.

Aquest alumnat és molt divers i, per tant, les pràctiques educatives dels ensenyants s’han d’adequar a les característiques individuals de cada alumne, sense incórrer en prejudicis ni estereotips.

Tots aquests alumnes (IT) necessiten adaptar-se a la nova situació i, per fer això, els és necessari ser capaços de comunicar-se amb els altres, i perquè estiguin interessats en la comunicació, és imprescindible que se sentin acollits. Per a què es sentin acollits s’ha de tenir en compte el context afectiu dels alumnes i ha d’haver una bona predisposició per part dels interlocutors.

Aquests alumnes tenen el dret a tenir les mateixes oportunitats que els seus companys i, per tant, cal arbitrar estratègies que tendeixin a afavorir a la llarga l’ús indistint de les dues llengües oficials (català i castellà).

Per accelerar l’aprenentatge d’aquests alumnes cal que tinguin un suport lingüístic. Es tracta, que sense excloure’l de la dinàmica general de l’aula, l’alumne rebi l’atenció personalitzada d’un professional durant un temps parcial de l’horari escolar i amb una periodicitat determinada, que variarà segons les necessitats de cadascú i les possibilitats del centre.

En la nostra societat actual la comunicació escrita té un pes molt important i, per tant, caldrà posar les condicions perquè l’alumnat d’IT trobi interessant i plaent comunicar-se per escrit en català. En primer lloc, s’han de plantejar quines són les habilitats de cadascun dels alumnes d’IT respecte a la llengua, tenint en compte les característiques de les llengües que coneix, així com el nivell d’escolarització, per preveure quines possibles dificultats els pot presentar l’aprenentatge escrit i quina haurà de ser la resposta educativa adequada a cada alumne.

Per això, la presència de la llengua escrita en l’entorn de l’alumnat és determinant perquè entengui la necessitat i la utilitat de la llengua escrita. Per altra banda, la importància no la hem de fixar en els aspectes formals i mecànics del text, sinó en la comprensió del text escrit (aprenentatge significatiu).

Mireia Valls

Aquest article es refereix al funcionament de les classes de català dirigides a alumnes d’IT de llengües no romàniques.

Cal tenir en compte que bona part els Estats d’origen d’aquests joves són pluriculturals i que moltes vegades les diferents cultures no conviuen en una situació d’equilibri. També, ens hem de fixar en la procedència urbana o rural ja que és més habitual l’analfabetisme en un entorn rural que no pas en un d’urbà. És normal que als joves no escolaritzats els costi comportar-se a l’aula i comprendre el funcionament d’un centre docent. Aquests aspectes s’han de tenir en compte, però no s’han de generalitzar ja que com saben hi ha una gran diversitat de nens, tots amb característiques específiques. Per exemple pot haver-hi dos nens que venguin del mateix lloc, inclús de la mateixa família  però que tinguin comportaments, creences i necessitats molt diferents.

Convé no establir relacions directes entre nacionalitat i religió ja que la religiositat pot tenir un gran ventall d’intensitats independentment de l’origen dels alumnes. L’autora ens comenta que es va adonar de què la religió de cada alumne havia de ser un aspecte opcional a comentar per aquestos ja que hi ha alguns que són més reservats i necessiten que se’ls ho respecti.

Pel que fa a l’escolarització hi ha alumnes sense escolaritzar, altres que han dut a terme un procés d’alfabetització precari, i alumnes que al seu país han cursat totes les matèries que els corresponia amb més o menys èxit.

En quant a la llengua la majoria d’alumnes són com a mínim bilingües. Pel que fa a la matèria és el català i per a ensenyar-ho es considera que l’enfocament didàctic més adequat és el comunicatiu, on la reflexió gramatical sorgeix a partir de l’ús, es treballa amb el discurs contextualitzat, l’oral és tan important com l’escrit i l’alumne és un subjecte actiu i, per tant, ha d’estar motivat.

En una classe amb diversos alumnes d’IT un mateix professor ha de saber posar en marxa estratègies diferents segons l’alumnat a qui s’adreci. Podem trobar diferents situacions que condicionen la programació de les classes i, per tant, cal que les programacions siguin flexibles i s’adaptin a l’alumnat.

Algunes de les recomanacions que ens fa és començar les classes de català amb una petita presentació, acompanyant el discurs amb gestos. També, cada alumne pot escriure el seu nom en un cartronet i després repartir-los de forma desordenada als alumnes. D’aquesta forma, a més de fer que els alumnes presentin als seus companys i practiquin la comunicació es pot començar a valorar el nivell de lecto-escritura en el nostre alfabet. Les endevinalles, refranys, poemes i cançons són textos atractius a través dels quals es pot treballar el lèxic, els referents culturals i la fonètica.

Un altre suggeriment que fa és fer dictats però amb texts incomplets on es donen pistes perquè ells omplin els buits. Pel que fa als deures, recomana que facin alguna cosa a casa, tant per agafar hàbit com per a començar a trobar-se sol davant la feina i fer-se autònom sense demanar constantment l’ajuda d’un adult.

Hi ha algunes de les reflexions finals que m’han semblat molt motivadores i que tothom haurem de dur a terme com ara el fet de saber posar-se en el lloc de l’altre. D’aquesta forma aprenem a respectar als nens i els seus ritmes sense forçar aprenentatges i tenint paciència. S’ha de tenir en compte que si un alumne no vol aprendre una llengua, per molt que es forci el seu ensenyament, no l’aprendrà. Una frase molt bonica que diu és “La llengua s’aprèn tant amb el cor (les emocions) com amb la raó (capacitats cognitives)”. Per això com a docents hem de fer que els resulti atractiu, motivador el fet d’aprendre la nostra llengua.

Finalment, relacionat amb el que acabo de dir hem de ser conscients de què allò que demanem als alumnes (comprensió, tolerància, participació...) primer ho hem d’oferir nosaltres. Som el seu model educatiu i, per tant, hem de ser un bon exemple.

QUE HE APRÈS

Durant tota la lectura he après moltes coses, sobretot pràctiques que es poden dur a terme i m’ha fet reflexionar de com el nostre sistema educatiu encara necessita modificacions. Per no reiterar-me i dir coses que ja he inclòs al resum dirè algunes que no he afegit i que hem pareixen molt curioses.

Un d’aquests aspectes està relacionat amb el tracte que donem a la infància a l’escola als nens que han nascut aquí però els pares dels quals són immigrants. Solem afirmar que aquestes criatures no tenen problemes lingüístics i que s’incorporen ràpidament a la llengua de l’escola sense tenir en compte que potser al context familiar empren una llengua distinta a la de l’escola i, per tant, aquest nen tindrà les mateixes dificultats que un que ve de fora i necessita un tractament lingüístic específic.

Els aspectes dels quals s’ha d'intentar tenir prou informació sobre els nouvinguts són el nom, l’edat, la trajectòria de l’alumne (no només el país d’origen), escolarització o historial acadèmic, llengua familiar i llengües que coneix, data d’arribada i d’incorporació al centre i els aspectes de la seva cultura que puguin resultar significatius en el món escolar (costums familiars i relatius a pràctiques de comunicació).

També he après algunes recomanacions molt interessants a l’hora d’ensenyar una llengua, tant la pràctica dels codis orals com escrits. Tot això, es farà a partir de les necessitats, interessos i motivacions dels alumnes. Per tant, les activitats al estar relacionades amb els interessos dels nens incrementaran la seva motivació. Aquestes hauran de tenir una intenció comunicativa on la llengua esdevengui el instrument per poder fer coses. Per la seva part, l’alumne haurà de crear la llengua per mitjà de provatures i errades. Un bon suggeriment és organitzar activitats de manera que hi hagi buits d’informació i un interlocutor que permeti contrastar-la.

Una idea molt maca que he extret és que tot aquest procés no ha de ser competència única del tutor sinó responsabilitat de tot el claustre. Es tractaria de què tot el professorat aprofiti tota mena de situacions (dins i fora de l’aula) per fer avançar l’alumne en la seva competència comunicativa.

14 / 04 / 2011

• Hem comentat a classe l'article d'Artur Noguerol. El meu resum i el meu anàlisi personal són aquests: 

RESUM

L’article fa referència a un debat del Ministeri del govern de l’estat que coincideix en molts aspectes amb el Pla LIC. Tots dos assenyalen el paper tan important que té l’escola en l’ensenyament de les llengües en una societat complexa i diversa.

A la Nostra societat s’estan produint canvis molt profunds en les relacions socials que fan que apareguin noves causes d’exclusió i fractura social, la qual cosa pot fer més notables les desigualtats socials, econòmiques i culturals.

Aquesta situació ens proposa dos eixos. Per un costat, atendre a la complexitat i, per tant, prendre consciència que els reptes no són qüestions del moment o superficials; per l’altre costat, els canvis de l’escola s’han de produir tenint en compte el conjunt, la comunitat educativa, l’entorn del centre i la societat com a globalitat.

L’acció educativa s’ha de plantejar la seva adequació a la nostra societat complexa i plural, és a dir, hem de trobar respostes adients a les noves situacions socials. Per això, cal la coordinació entre totes les instàncies socials, entre els centres educatius i tota la comunitat educativa en general.

Pel que fa a l’alumnat dels centres també s’ha de cohesionar, no només les qui arriben, tots han de ser oberts i acceptar els altres, sense distincions. Així tot l’alumnat hauria de tenir un currículum que permetés construir un model de societat obert, democràtic i respectuós amb els drets de les minories.

El Pla LIC, argumenta que per aconseguir un bon aprenentatge de la llengua, el més important és una bona acollida i integració de l’alumnat al centre i establir vincles afectius, és a dir, que es sentin bé i estimats. Si volem assegurar uns resultats positius a l’hora d’introduir una llengua, caldrà un plantejament global, un Projecte de Centre, solucions que no siguin superficials i, per tant, ineficaces.

El Consell d’Europa (2000) té com a objectiu central el desenvolupament de la competència plurilingüe i pluricultural, la qual cosa exigeix, per part dels professors una major consciència de la diversitat lingüística i cultural.

Per donar resposta a la diversitat de llengües i cultures ens proposa quatre eixos. El primer planteja la necessitat de considerar en el marc d’un únic projecte de centre totes les àrees lingüístiques del currículum, és a dir, integrar les llengües. En segon lloc, aprendre llengua a través del currículum, que a totes les àrees els professors siguin donin llengua però especialitzada en la seva assignatura. Així anar reforçant els coneixements dels alumnes en cadascuna d’aquestes àrees per a què interpretin la realitat segons la perspectiva de cadascuna.

En tercer lloc, la intercomprensió de les llengües on s’hauria d’aprofitar els avantatges que de la seva comparació i contrast es deriven. Aquesta seria una forma per solucionar els problemes de contacte de llengües. En últim cas, la consciència lingüística i l’obertura a les llengües que planteja aprendre a partir de les reflexions en i sobre la diversitat de llengües. Amb això, els alumnes desenvolupen capacitats i actituds positives respecte als fets lingüístics.

En definitiva, amb totes aquestes pràctiques el que es vol és desenvolupar de la cultura lingüística i l’acceptació i la comprensió del món que vivim i que continuarem vivent.

REFLEXIÓ PERSONAL

En la meva opinió, és totalment necessari que des de l’escola anem prenent la consciència de que tots som diferents i que això no és negatiu sinó que afavoreix la nostra visió del món i ens fa créixer com a persones.

Per tal d’afavorir aquesta nova perspectiva cal que els professors tinguin la mateixa actitud ja que en aquest tema tan complex no es pot ensenyar allò que no es creu.

Un altre aspecte que m’ha paregut molt important és el d’incloure la llengua a totes les àrees de l’escola. No treballar només durant les hores de llengua sinó, també, a la resta de matèries ja que en totes s’utilitza la comunicació oral o escrita com a mitjà per aprendre i, per tant, tots els docents l’haurien de treballar.

• En quant a l'article de Juli Palou - Montserrat Fons, tot i que a classe no ha donat temps a comentar-ho, a casa he fet el resum i la valoració següent: 

RESUM

L’article de Juli Palou i Montserrat Fons sobre les actituds dels docents davant les noves situacions escolars multiculturals i multilingües parla d’una sèrie d’estudis que s’han fet amb l’objectiu de què els alumnes puguin accedir de la millor forma possible a l’aprenentatge i a l’ús de la pròpia llengua del país i de les altres del currículum i, també, perquè adquireixin nous valors sobre les llengües i l’alteritat.

L’article focalitza l’atenció en el paper dels docents ja que són aquests qui, al sistema educatiu, acullen, acompanyen i vetllen per unes bones relacions socials i afectives acompanyades d’intercanvis lingüístics. 

La pluralitat cultural i lingüística es veu com un fet enriquidor que hem de saber mantenir i fer viure però sense perjudicar a les llengües i cultures dels acollits ni dels que acullen. Per tant, s’ha de trobar un equilibri entre aquesta diversitat de llengües i cultures mitjançant el diàleg i el pacte.

Davant aquesta diferència la marginació d’allò que és diferent i l’excés d’innocència on es pensa que aquesta diferència no genera problemes, són dues actituds molt negatives. Per això, dins l’escola els docents han de trobar formes de gestionar democràticament els conflictes que genera la diversitat.

Davant el dilema sobre atendre els nouvinguts fora o dins de l’aula, alguns docents pensen que és millor fora tant pels alumnes nouvinguts com pel conjunt de la classe (frenen el ritme de la classe i ells es perden). En canvi, altres consideren negatiu treure’ls fora de classe ja que dificulten les seves relacions interpersonals i els aïllen dels seus companys.

Es mostren diferents arguments a favor de portar-los fora de classe o deixar-los dins. Alguns donen prioritat al grup i pensen que “no es pot sacrificar el conjunt del grup ni els continguts del curs” (fora); altres donen prioritat als nouvinguts ja que pensen que el fet que vagin de dins a fora de la classe, de forma continuada, els posa més difícil l’aprenentatge (dins).

Hi ha docents, que proposen una actitud intermèdia entre els dos conceptes (fora i dins) amb propostes molt bones com ara coordinar i fer coherents les relacions entre l’aula conjunta i l’aula d’acollida  o, una altra, fer una coeducació on els alumnes catalanoparlants ajudin als alumnes nouvinguts.

Els professors asseguren que els usos del català i del castellà estan molt desequilibrats. El català s’utilitza en els contextos formals i el castellà en els contextos informals. Per això l’escola hauria de reforçar i treballar els usos orals i altres variats de la llengua en situacions informals.

Els propis catalanoparlants canvien de llengua per adreçar-se a altres persones i això és perquè ells mateixos tenen prejudicis sobre la seva pròpia llengua que estan molt arrelats a la societat. Moltes vegades es tendeix a pensar que quan els nouvinguts arriben els hi és més fàcil aprendre el castellà que el català i això fa que es tendeix a canviar la llengua al adreçar-nos als estrangers.

Mostra com la llengua apresa a casa és la llengua de socialització i, per això, els docents han d’interessar-se per aprendre aspectes de les llengües d’origen dels alumnes per així establir relacions entre les llegües dels nouvinguts i la llengua de l’escola. Això fa que el conjunt de la societat valori tant la llengua pròpia com les altres i que, per tant, adoptin una actitud positiva envers la diversitat lingüística i cap les persones que utilitzen les diferents llengües.

Es mostren algunes orientacions molt valuoses sobre com abordar la realitat tan complexa que tenim ara mateix de multiculturalitat i multilingüisme. Pel que fa a la manera de percebre la diferència cultural els docents valoren és crear xarxes de col·laboració entre centres i crear un marc d’entesa amb els alumnes i les famílies per així afavorir la convivència i el benestar afectiu dels alumnes. Algunes de les estratègies per a l’acollida que mencionen són adaptar-se a les necessitats de cada alumne tenint en compte la diversitat i produir canvis en la cooperació entre els docents de les distintes àrees i entre els responsables de l’aula ordinària i la d’acollida.

Per finalitzar parla d’un aspecte molt important: l’actitud cap a les llengües. Els docents han d’ensenyar i aprendre a conviure amb la diferència i així els estrangers no estaran preocupats per fer invisible la seva diferència. Per això s’ha de mantenir una actitud de respecte i estima cap a la llengua pròpia i cap a les altres ja que no existeixen llengües més importants que altres.

REFLEXIÓ PERSONAL

En la meva opinió penso que és molt important conscienciar a tota la comunitat sobre la importància d’una bona acollida i que, efectivament es necessita temps i, sobretot, una bona actitud per part dels dos components. Per un costat, els nouvinguts han de voler aprendre la nostra cultura i llengua i respectar-la i, per l’altra, nosaltres els hem de fer sentir acollits i no intentar eliminar la seva llengua i cultura sinó enriquir-nos d’aquestes.

Sobre el dilema d’atendre els nouvinguts fora o dins de l’aula penso que s’hauria de fer dins de l’aula ja que quan fem sortir als nens fora de classe els estem privant de les seves relacions amb els companys, d’integrar-se dins del grup. Malgrat això, també he de dir que de vegades si que pot ser positiu portar-los a un aula on es sentin més còmodes i segurs, sense por a l’equivocació. Però, en aquesta segona postura, el temps d’estància dins aquestes classes especials s’ha d’anar reduint a mesura que els nens es vagin adaptant al lloc ja que sinó, al final, no tindran un grup on integrar-se i només es relacionaran amb altres nouvinguts que estan en aquestes aules.

Una proposta molt bona per integrar als nouvinguts dins l’aula és utilitzar als propis companys com a font de coneixement. Crec que els alumnes aprenen molt més si estan en contacte amb altres nois de la seva mateixa edat i així varien una mica d’emissor (professor). També, a més dels nouvinguts els alumnes catalanoparlants tenen l’oportunitat de reforçar els seus coneixements i aprendre dels altres.

Estic totalment d’acord amb una de les idees que surt d’una professora: “valorar més el procés que no el resultat”. Això, no només s’ha de tenir en compte per afavorir les relacions entre companys sinó que hauria de ser la forma d’avaluar qualsevol activitat educativa. Hem de partir de què tots els nens tenen uns coneixements i necessitats diferents i, per tant, s’ha de tenir en compte el seu punt de partida, tot el procés sencer i els resultats obtinguts.

El fet de tenir a la nostra consciència que el castellà per ser una llengua estesa és més fàcil d’aprendre fa que quan els estrangers vénen no els parlem en una altra. Això perjudica molt al català ja que hem de pensar que un estranger desconeix totes dues llengües i, per tant, se l’hauria de parlar, també, en català . Això, no només afavorirà el manteniment de la llengua i cultura catalana sinó també ajudarà a aquests nouvinguts a relacionar-se i integrar-se, sobretot, dins l’escola. 

7 / 04 / 2011

  Al principi de la classe ens hem reunit en petit grup per destacar aspectes positius de la xerrada de na Iolanda Bonet el nostre grup ha dit els següents:

• Tot el centre s'ha d'implicar en l'acolliment dels nouvinguts, no només els adults sinó, també els altres infants. (IMPLICACIÓ DE TOT EL CENTRE)
• Va explicar molt clarament les passes que es segueixen abans d'arribar a escola i l'esforç que suposa (PROCÉS D'ACOLLIDA)
• Quan arriben se'ls ensenya i mostra la nostra llengua (català) i la nostra cultura, i gràcies a això la nostra cultura i llengua no es perd. També, al mostrar-nos la seva cultura i nosaltres mostrar-li la nostra els nens d'aquí aprenen més sobre la cultura d'aquí i la d'ells. (SEGUIMENT DE LA NOSTRA CULTURA MITJANÇANT NOUVINGUTS) (APRÈN CULTURA PRÒPIA I ALIENA)
• Va contar moltes anècdotes i curiositats d'altres cultures (ANÈCDOTES)
• Ara es fan entrevistes gràcies a les quals es coneix molta informació sobre els nouvinguts com ara el curs que li pertoca, si té NEE, si ha anat a escola abans...(CANVIS POSITIUS RESPECTE DEL PROCÉS).
• També, relacionat amb l'apartat anterior, el procés d'acollida ha canviat en quant al contacte entre els nouvinguts i l'escola. Abans aquests nens arribaven sense conèixer el professor ni el centre, els feien seure al final de la classe i allí quedaven "abandonats". (CANVIS POSITIUS EN L'ACOLLIDA ACTUAL).

A més, hem incorporat altres idees d'altres grups com ara:

• Exposició molt real i ordenada (Exposició adaptada)
• Sensibilitat envers el tema per part de na Iolanda Bonet
• Material de suport que va ajudar a la comprensió
• Conscienciació de què sempre aprenem d'altres

  Després, hem vist el que faríem a la classe posterior: lectura i resum de dos articles.

  Pel que fa al llibre que vàrem començar l'altre dia (L'acollida de Francesc Carbonell), hem continuat parlant sobre la primera part del llibre: ACTITUDS.

  He après algunes de les actituds que s'han de tenir per poder dur a terme aquest procés com ara que ha de ser una actitud humana intrínseca. L'acollida ha de ser més una actitud que un protocol, encara que aquest darrer és important per situar-se.

  En el procés d'acollida, com ja hem dit, ha d'estar implicada tota la comunitat no pot ser només cosa d'una persona.

Alguns dels aspectes per assolir l'èxit en l'acollida són:

• Cal gaudir del tracte amb les persones
• Cal acceptar a les persones tal com són, no n'hi ha prou de tolerar-los. Això no és fàcil i no és una condició només per als nouvinguts sinó també en les relacions personals de vegades s'intenta canviar a l'altra persona. Però hem d'acceptar sempre que no sigui perjudicial per a la comunitat.

Pel que fa als educadors: 

• El que ens ha de d'interessar és el progrés en els aprenentatges.
• Encara que hem de tenir creences hem de ser mal·leables, oberts. No bloquejar-se davant les incerteses.
• El fet de treballar amb coses que no són estables (improvisació) fan inevitable el conflicte. Per exemple hem planejat una activitat però un alumne presenta una cosa de la qual es pot treure profit hem d'improvisar i deixar de banda l'activitat que havíem planejat.
• Ser conscients que en l'ensenyament ens podem equivocar i això, no es negatiu sinó que ens fa millorar.
• El mestre ha de saber treure tot allò que hi ha dins d'una persona, no quedar-se amb una imatge superficial d'aquesta i deixar-lo córrer.
• No ha d'haver un paternalisme excessiu per part del mestre, el que ha d'aconseguir és l'autonomia del nouvingut el més aviat possible, no fer-lo depenent de l'educador.

  Un altre aspecte que he après és que allò que realment aprenen són els coneixements dels que desprès podem parlar. En quant a la pràctica educativa, un consell que ens ha donat n'Helena és que quan has de cridar l'atenció a alguna persona, és més recomanable fer-lo de forma personal, fora del grup per tal de no ridiculitzar-lo en públic.

  En conclusió, és necessari interaccionar amb altres persones i aprendre a ser (autoestima) i a conviure (viure en comunitat). Pel que fa l'autoestima és molt important ja que perquè una persona aprengui ha de tenir una bona autoestima, s'ha de sentir bé amb si mateixa. Encara que parlem d'actituds envers dels nouvinguts es poden aplicar a tots els alumnes.

Per finalitzar la classe hem debatut una pregunta que hem pareix molt interessant per finalitzar el blog d'avui: LA DIVERSITAT ENRIQUEIX? 

La diversitat enriqueix si és interactiva però no si es formen guetos i les cultures no interactuen. L'interessant és l'interculturalitat no la multiculturalitat. A Eivissa, ja el vàrem comentar en un altre blog, hi ha multiculturalitat (moltes cultures) però no interactuen massa i, per tant, no ens enriquim d'altres.