Per a vacances havíem de llegir un monogràfic sobre llengües, ètnies i cultures a l’ensenyament.
El text parla sobre les reflexions i les teories sobre els factors que incideixen en l’aprenentatge de llengües. Sobre aquesta temàtica, incideixen en el model d’acumulació de Schumann que consisteix en què l’èxit de l’adquisició d’una segona llengua està vinculat amb:
- La distància psicològica (factors afectius) que s’escurça si es té el desig d’acostar-se a l’altre, de comunicar-se, d’entendre’l.
- La distància social (factors relacionats amb el grup): a més distància social, més dificultats per a l’aprenentatge de la llengua del medi on viuen.
Una escola igualitària ha de contribuir a acostar totes dues distàncies entre l’alumne que pertany a una minoria i el seu entorn. L’escola ha de fer front al racisme ja que forma part del medi que sotmet el diferent a una certa humiliació, al mateix temps que li ofereix un refugi i unes eines d’autodefensa cultural.
Perquè els nouvinguts s’integrin de forma adient a la Comunitat d’acollida un bon desenvolupament de la llengua d’origen és condició i garantia per a un adequat aprenentatge de les altres llengües. Per això, es tasca de l’escola impulsar el seu ús i estudi i buscar mecanismes que la prestigien.
Dins d’aquest monogràfic hi ha una sèrie d’articles:
Oriol Guasch
Ens diu que el plurilingüisme creixent de les societats occidentals ha arribat a escola, per tant, en un marc tan complex, s’ha de replantejar la concepció d’ensenyament i la planificació de com s’ha de dur a terme (necessitat de replantejar l’ensenyament de les llengües).
La complexitat lingüística de la nostra societat i, per tant, de les nostres escoles obliga a fer una revisió en la planificació per al tractament de les llengües a les escoles on es fa una separació entre l’aprenentatge de la L1 , de la L2 i de la llengua estrangera.
S’ha de concebre una única didàctica de la llengua o del llenguatge verbal, que es formalitzi en metodologies concretes en funció de llengües específiques i de contextos d’ensenyament i aprenentatge diferenciats, és a dir, opcions metodològiques adequades a les diferents situacions d’ensenyament i aprenentatge.
Els objectius d’ensenyament i aprenentatge de les llengües s’haurien de diversificar, al igual que el tipus d’exposició a la llengua. És a dir, es requereix un currículum obert que permeti la diversificació de continguts i d’objectius d’aprenentatge.
La triple funcionalitat del llenguatge verbal com a instrument de comunicació, de representació i de socialització afecta la globalitat de l’activitat que es du a terme a l’escola i, per això, el seu tractament no es pot limitar a les àrees lingüístiques. Aquesta perspectiva de globalitat del tractament de les llengües a l’escola en tots els seus aspectes implica tot el claustre.
Per últim, les institucions educatives han de fer un esforç molt gran de suport als alumnes, ja que aquests són els protagonistes de la construcció del seu coneixement lingüístic.
Pel que fa als DCB ( dissenys curriculars base) de Catalunya, València i les Balears s’acosten al plurilingüisme de la realitat escolar però s’apliquen amb grans diferències de fons. Cap de les tres DCB no menciona el fenomen de la presència a les escoles d’alumnes immigrants amb llengües diferents de les ambientals i pertanyents a mons culturals molt diversos.
Ignasi Vila
Dóna orientacions sobre la manera de fer possible l'aprenentatge de les llengües de l'escola per part dels nens/es immigrants i remarca amb un èmfasi especial el tractament de la pròpia llengua
Una participació activa en la vida social comporta una autoimatge positiva i una bona autoestima. Aquests dos conceptes positius, difícilment poden existir un una persona estrangera si es sent rebutjada i que no té res per aportar a la comunitat on viu. Per això, no es pot separar l’aprenentatge de la llengua amb la convivència. Tant important per a la seva integració és que aprenguin la llengua com l’existència d’actituds envers les persones estrangeres que les facin percebre’s positivament (actituds de les persones autòctones).
La distinció més important entre la immersió i la submersió lingüística es refereix a com un programa i l’altre tracten la llengua pròpia de l’alumnat: la submersió no té cap mena de consideració i en la immersió es converteix en un eix del programa de forma que es promouen actituds positives cap a la llengua pròpia i cap a la segona llengua.
Com ja havíem comentat el desenvolupament de la llengua pròpia dels nouvinguts és molt important, per això s’han d’usar estratègies que reconeguin i incorporin a la pràctica educativa allò que aquests nens/es porten a l’escola, la seva llengua. Una altra pràctica a fer per part del professorat és possibilitar tasques comunes interessants i motivadores que permetin el treball cooperatiu on els nens estrangers i autòctons facin activitats junts ja que quan fan això, s’impliquen en processos de comunicació i negociació que ajuden a progressar lingüísticament a tots els escolars.
Per últim, diu que és necessari desenvolupar materials lingüístics específics per a l’aprenentatge de la llengua de l’escola que tinguin en compte la llengua familiar de l’alumnat. En aquest cas, servirien d’exemples molt dels materials que ens va mostrar na Iolanda Bonet a classe, com ara els diccionaris que incloïen el castellà, el català i la llengua dels immigrats.
Lluïsa Rancé
Aquest article presenta algunes orientacions a fi de facilitar al professorat una didàctica que afavoreixi l’enseyament-aprenentatge del català en relació a l’alumnat d’incorporació tardana (IT).
Per als alumnes IT de vuit anys per amunt, l’aprenentatge del català ja es pot considerar com l’aprenentatge d’una segona llengua. D’acord amb això, entenem com a alumnes IT els nouvinguts que s’incorporen al sistema educatiu de Catalunya a partir dels vuit anys i desconeixen la llengua de relació i d’aprenentatge.
Aquest alumnat és molt divers i, per tant, les pràctiques educatives dels ensenyants s’han d’adequar a les característiques individuals de cada alumne, sense incórrer en prejudicis ni estereotips.
Tots aquests alumnes (IT) necessiten adaptar-se a la nova situació i, per fer això, els és necessari ser capaços de comunicar-se amb els altres, i perquè estiguin interessats en la comunicació, és imprescindible que se sentin acollits. Per a què es sentin acollits s’ha de tenir en compte el context afectiu dels alumnes i ha d’haver una bona predisposició per part dels interlocutors.
Aquests alumnes tenen el dret a tenir les mateixes oportunitats que els seus companys i, per tant, cal arbitrar estratègies que tendeixin a afavorir a la llarga l’ús indistint de les dues llengües oficials (català i castellà).
Per accelerar l’aprenentatge d’aquests alumnes cal que tinguin un suport lingüístic. Es tracta, que sense excloure’l de la dinàmica general de l’aula, l’alumne rebi l’atenció personalitzada d’un professional durant un temps parcial de l’horari escolar i amb una periodicitat determinada, que variarà segons les necessitats de cadascú i les possibilitats del centre.
En la nostra societat actual la comunicació escrita té un pes molt important i, per tant, caldrà posar les condicions perquè l’alumnat d’IT trobi interessant i plaent comunicar-se per escrit en català. En primer lloc, s’han de plantejar quines són les habilitats de cadascun dels alumnes d’IT respecte a la llengua, tenint en compte les característiques de les llengües que coneix, així com el nivell d’escolarització, per preveure quines possibles dificultats els pot presentar l’aprenentatge escrit i quina haurà de ser la resposta educativa adequada a cada alumne.
Per això, la presència de la llengua escrita en l’entorn de l’alumnat és determinant perquè entengui la necessitat i la utilitat de la llengua escrita. Per altra banda, la importància no la hem de fixar en els aspectes formals i mecànics del text, sinó en la comprensió del text escrit (aprenentatge significatiu).
Mireia Valls
Aquest article es refereix al funcionament de les classes de català dirigides a alumnes d’IT de llengües no romàniques.
Cal tenir en compte que bona part els Estats d’origen d’aquests joves són pluriculturals i que moltes vegades les diferents cultures no conviuen en una situació d’equilibri. També, ens hem de fixar en la procedència urbana o rural ja que és més habitual l’analfabetisme en un entorn rural que no pas en un d’urbà. És normal que als joves no escolaritzats els costi comportar-se a l’aula i comprendre el funcionament d’un centre docent. Aquests aspectes s’han de tenir en compte, però no s’han de generalitzar ja que com saben hi ha una gran diversitat de nens, tots amb característiques específiques. Per exemple pot haver-hi dos nens que venguin del mateix lloc, inclús de la mateixa família però que tinguin comportaments, creences i necessitats molt diferents.
Convé no establir relacions directes entre nacionalitat i religió ja que la religiositat pot tenir un gran ventall d’intensitats independentment de l’origen dels alumnes. L’autora ens comenta que es va adonar de què la religió de cada alumne havia de ser un aspecte opcional a comentar per aquestos ja que hi ha alguns que són més reservats i necessiten que se’ls ho respecti.
Pel que fa a l’escolarització hi ha alumnes sense escolaritzar, altres que han dut a terme un procés d’alfabetització precari, i alumnes que al seu país han cursat totes les matèries que els corresponia amb més o menys èxit.
En quant a la llengua la majoria d’alumnes són com a mínim bilingües. Pel que fa a la matèria és el català i per a ensenyar-ho es considera que l’enfocament didàctic més adequat és el comunicatiu, on la reflexió gramatical sorgeix a partir de l’ús, es treballa amb el discurs contextualitzat, l’oral és tan important com l’escrit i l’alumne és un subjecte actiu i, per tant, ha d’estar motivat.
En una classe amb diversos alumnes d’IT un mateix professor ha de saber posar en marxa estratègies diferents segons l’alumnat a qui s’adreci. Podem trobar diferents situacions que condicionen la programació de les classes i, per tant, cal que les programacions siguin flexibles i s’adaptin a l’alumnat.
Algunes de les recomanacions que ens fa és començar les classes de català amb una petita presentació, acompanyant el discurs amb gestos. També, cada alumne pot escriure el seu nom en un cartronet i després repartir-los de forma desordenada als alumnes. D’aquesta forma, a més de fer que els alumnes presentin als seus companys i practiquin la comunicació es pot començar a valorar el nivell de lecto-escritura en el nostre alfabet. Les endevinalles, refranys, poemes i cançons són textos atractius a través dels quals es pot treballar el lèxic, els referents culturals i la fonètica.
Un altre suggeriment que fa és fer dictats però amb texts incomplets on es donen pistes perquè ells omplin els buits. Pel que fa als deures, recomana que facin alguna cosa a casa, tant per agafar hàbit com per a començar a trobar-se sol davant la feina i fer-se autònom sense demanar constantment l’ajuda d’un adult.
Hi ha algunes de les reflexions finals que m’han semblat molt motivadores i que tothom haurem de dur a terme com ara el fet de saber posar-se en el lloc de l’altre. D’aquesta forma aprenem a respectar als nens i els seus ritmes sense forçar aprenentatges i tenint paciència. S’ha de tenir en compte que si un alumne no vol aprendre una llengua, per molt que es forci el seu ensenyament, no l’aprendrà. Una frase molt bonica que diu és “La llengua s’aprèn tant amb el cor (les emocions) com amb la raó (capacitats cognitives)”. Per això com a docents hem de fer que els resulti atractiu, motivador el fet d’aprendre la nostra llengua.
Finalment, relacionat amb el que acabo de dir hem de ser conscients de què allò que demanem als alumnes (comprensió, tolerància, participació...) primer ho hem d’oferir nosaltres. Som el seu model educatiu i, per tant, hem de ser un bon exemple.
QUE HE APRÈS
Durant tota la lectura he après moltes coses, sobretot pràctiques que es poden dur a terme i m’ha fet reflexionar de com el nostre sistema educatiu encara necessita modificacions. Per no reiterar-me i dir coses que ja he inclòs al resum dirè algunes que no he afegit i que hem pareixen molt curioses.
Un d’aquests aspectes està relacionat amb el tracte que donem a la infància a l’escola als nens que han nascut aquí però els pares dels quals són immigrants. Solem afirmar que aquestes criatures no tenen problemes lingüístics i que s’incorporen ràpidament a la llengua de l’escola sense tenir en compte que potser al context familiar empren una llengua distinta a la de l’escola i, per tant, aquest nen tindrà les mateixes dificultats que un que ve de fora i necessita un tractament lingüístic específic.
Els aspectes dels quals s’ha d'intentar tenir prou informació sobre els nouvinguts són el nom, l’edat, la trajectòria de l’alumne (no només el país d’origen), escolarització o historial acadèmic, llengua familiar i llengües que coneix, data d’arribada i d’incorporació al centre i els aspectes de la seva cultura que puguin resultar significatius en el món escolar (costums familiars i relatius a pràctiques de comunicació).
També he après algunes recomanacions molt interessants a l’hora d’ensenyar una llengua, tant la pràctica dels codis orals com escrits. Tot això, es farà a partir de les necessitats, interessos i motivacions dels alumnes. Per tant, les activitats al estar relacionades amb els interessos dels nens incrementaran la seva motivació. Aquestes hauran de tenir una intenció comunicativa on la llengua esdevengui el instrument per poder fer coses. Per la seva part, l’alumne haurà de crear la llengua per mitjà de provatures i errades. Un bon suggeriment és organitzar activitats de manera que hi hagi buits d’informació i un interlocutor que permeti contrastar-la.
Una idea molt maca que he extret és que tot aquest procés no ha de ser competència única del tutor sinó responsabilitat de tot el claustre. Es tractaria de què tot el professorat aprofiti tota mena de situacions (dins i fora de l’aula) per fer avançar l’alumne en la seva competència comunicativa.
