24 / 02 / 2011

Avui, hem llegit i debatut fins a la pregunta setze de “RESPOSTES A LA BATERIA DE QÜESTIONS SOCIOLINGÜÍSTIQUES”.

Un petit resum de les preguntes seria que el bilingüisme pot ésser estudiat segons:

• El grau de bilingüització de la persona
• Intencions que porten a una persona a esdevenir bilingüe.
• Tipus de bilingüisme en relació al context social.

 Tot i així el bilingüisme constitueix un mite. Existeix el bilingüisme unilateral, que va en una sola direcció. Aquests són els casos de societats amb dos llegües oficials en els quals els parlants de la llengua dominada han après i usen totes dues mentre que els parlants de la llengua dominat només coneixen la seva llengua, són unilingües. En un cas com aquest, el procés de normalització lingüística el que fa és invertir aquesta situació anòmala. En el cas del català a Eivissa, com que és la llengua pròpia s’hauria d’utilitzar com la llengua general d’intercomunicació i el castellà a nivell formal i en les relacions socials.

 Un altre tipus de bilingüisme és el diglòssic on de dues llengües, només una ocupa l’àmbit formal mentre que  l’àmbit informal l’ocupen totes dues. Normalment, el tipus de bilingüisme és diglòssic tot i que l’ideal seria que hagués un bilingüisme equilibrat.

 La diglòssia fa referència a les situacions que involucren dues llengües. El concepte diglòssia pot referir-se a la distribució de registres lingüístics entre àmbits formals i informals o a situacions en què els  àmbits formals són per a una llengua i els informals per a una altra.

 No hem assolit la normalitat en l’ús de la llengua catalana PERQUÈ:

•  El català és absent en alguns àmbits
•  No és la llengua referencial dins la nostra societat
•  No existeix una plena cohesió lingüística ni una identificació social clara a través de la llengua.
•  L’única llengua segura a nivell d’ús social continua sent l’espanyol.
•  No és possible viure plenament en català.

 Com a conclusió podem dir, que el català tot i que està en procés encara no ha esdevingut una llengua normalitzada i que on s’ha de treballar és a l’ús social de la llengua ja que mentre perduri la anormalitat en aquest ús es mantindran també les actituds desfavorables envers l’ús d’aquesta.

 Una altra conclusió és que el bilingüisme i la diglòssia solen fer referència al mateix fenomen sociolingüístic. És molt difícil aconseguir una situació equilibrada quan hi ha dues llengües que conviuen.

He après, que la situació a Eivissa no és de bilingüisme equilibrat, sinó de bilingüisme unidireccional (unilateral) perquè mentre que la població catalanoparlant domina l’espanyol, hi ha una part de la població de parla espanyola que no domina el català. Malgrat això, la llengua catalana ha guanyat prestigi en els darrers anys gràcies als mitjans de comunicació i a la introducció a l’ensenyament. També dir que, actualment, tot i que la situació d’Eivissa no és de bilingüisme diglòssic si que hi ha individus diglòssics, és a dir, persones catalanoparlants que tenen prejudicis envers la pròpia llengua i consideren l’espanyol és una llengua més apta per als usos formals.  

17 / 02 / 2011

Al principi de la classe, hem fet un breu repàs de la classe anterior per als alumnes que no van assistir a la classe anterior. També hem resumit els textos que vam llegir la setmana passada i hem contestat a la pregunta que na Helena va proposar per avui.

A més, hem aclarit els conceptes del mapa conceptual del curs. Aquest, parla de què la llengua té nom, situació geogràfica, elements constitutius que fan que siguin distintives com ara el nombre de sons i que pertany a un grup lingüístic.

La llengua es pot estudiar des de la lingüística que s’ocupa de l’estructura i la sociolingüística que s’ocupa de l’ús. Aquest ús:

-Té una història, en el cas del català el seu origen es troba entre el segle IX i el s. XV o la seva normativització entre el 1900-1939. Tot i així hem de tenir en compte que entre aquests segles hi han hagut altres successos com les Homilies d’Organya al s. XVII-XVIII  o el segle d’Or al s. XV.

-Es desenvolupa en àmbits que poden ser de parla com ara els dialectes geogràfics (variants geogràfiques) o varietats funcionals (registres), històriques, estàndard i socials; o ser de llengua en el cas que hi hagi contacte de llengües. En aquest cas es pot manifestar de vegades en un conflicte lingüístic que produeix diglòssia, llengües minoritzades, bilingüisme, substitució lingüística o normalització lingüística.

En conclusió i en general, el que hem après amb aquest mapa conceptual són determinats conceptes relacionats amb la nostra assignatura en especial els relacionats amb el contacte de llengües. Per tant, he après:

-Que una llengua minoritària es parlada per menys gent i una minoritzada és en un procés de recessió, va cap una reducció.

-Que la diglòssia, és quan a un territori hi ha la coexistència de dues llengües (A i B) tot i que una (A) s’utilitza  per relacionar-se a l’àmbit públic i l’altra (B) a l’àmbit familiar.

-També que el bilingüisme es quan dominen dues llengües a l’hora.

-Que la substitució lingüística és quan una llengua està en conflicte i és minoritzada, es troba en diglòssia i es pot produir la seva substitució o pel contrari, la normalització lingüística que és el procés que frena aquesta substitució. 


Al final de la classe, hem començat a llegir una part del llibre de Bernat Joan: "Sociolingüística a l'aula" i hem llegit un parell de preguntes. Com que encara no hem terminat de llegir-ho les posaré totes juntes a la següent publicació.

10 / 02 / 2011

Avui hem fet la presentació a classe de l'assignatura. La nostra professora, Helena Alvarado, ens ha explicat el que farem al llarg del semestre i hem llegit dos textos.

  El primer text, "quina és la nostra llengua", comença amb una pregunta de l'autor per captar l'atenció dels lectors. L'objectiu del text, és aclarir quin nom rep la llengua que nosaltres utilitzem. Com ja sabem, hi una gran varietat de llocs geogràfics i cadascun d'aquests designa un mateix element d'una forma diferent.

  En el cas de les llengües passa el mateix. Existeix una llengua anomenada estàndard (suprallengua) que és la llengua de l'educació, dels mitjans de comunicació i en general dels contextos oficials. Aquesta llengua estàndard, com per exemple el català, té variants geogràfica que s'inclouen dins la llengua estàndard com ara l'eivissenc, el formenter, el pollencí, etc. Totes aquestes varietats són igualment vàlides.

  La formació d'una llengua és un procés complicat. En primer lloc, s'implanta una llengua com a base cultural. Després, existeix l'anomenat substrat que són les llengües que hi havia abans de la invasió. Aquestes són diferents segons el grau de romanització (porten molt o poc temps) i la seva procedència. També  hi ha l'adstrat que és la influència de les llengües veïnes i per últim, el superestrat que correspondria a les llengües que arriben després de la base.

  Pel que fa al segon text d'en Bernat Joan i Marí, és titula "Ecolingüistes". Tracta d'expressar que al igual que tothom coneix i entén el concepte d'ecologia, tenint consciència de què hem de salvar als éssers vius que es troben en perill d'extinció, igualment prenguin consciència de què també hi ha llengües que estan en perill de desaparició.

  El fet que una llengua desaparegui tindria conseqüències molt dolentes expressades molt clarament a una frase del text:

       "quan es perd una llengua, no només la comunitat lingüística que la parla perd un mitjà d'intercomunicació              ,   sinó que el conjunt de la Humanitat perd una manera de veure el món i una eina independent de creació cultural (Bernat Joan i Marí)"

  Això, vol dir que la desaparició d'una llengua no només afecta a aquells que la fan servir, sinó a tots els que ens enriquim de la cultura d'aquesta llengua.

Finalment, per acabar la frase n'Helena ens ha demanat que constatem per al pròxim dia a la pregunta " Si algú et diu que l'eivissenc no és català o a l'inrevés , que li argumentes d'una forma senzilla i clara? "

Com a conclusió, dir que totes les llengües estàndard i varietats geogràfiques són igualment importants. Hem de lluitar per preservar tant les llengües més parlades i utilitzades com les menys conegudes ja que totes ens enriqueixen culturalment. No obstant, hem de saber de quina llengua parlem i no dir bestieses com ara que el mallorquí no és català. Per tant, això seria el que hem après avui; hem de valorar les llengües i ser conscients del complicat procés que totes han recorregut en la seva formació.